-
0
Mecenas -
0€
mensuales -
27.22€
total
ORÍGENS IV
L'Alex coneix la seva família d'acollida. I el seu primer amor.
Em va costar decidir-me a donar les primeres passes. Vaig restar quiet, una bona estona davant de la porta del centre d’acollida. Les cames semblaven que s’haguessin fermat al terra i no es volguessin aixecar. Finalment, em vaig decidir a avançar amb decisió i anar trobar la carnisseria. Quan hi vaig arribar encara faltaven cinc minuts per les cinc de la tarda i la persiana de la botiga estava mig abaixada. Vaig seure a un banc que hi havia just al davant i vaig esperar pacientment que passés el temps. El carrer estava solitari i bufava un vent fresc que de tant en tant feia aixecar els papers que algú havia llençat a terra i que s’enlairaven com petits fantasmes. Aquell escenari del qual jo n’era protagonista, em feia sentir insegur i desemparat. Els minuts passaven lentament i desitjava veure pujar la persiana per poder deixar aquell carrer inhòspit i que em provocava esgarrifances.
De cop, l’enllumenat municipal es va encendre, i va il·luminar aquell tarda esllanguida de tardor. El campanar de la plaça va tocar les cinc. La persiana no es va bellugar. Pocs segons desprès van tocar les cinc repetides i es va alçar a la velocitat del toc de les campanes. Em vaig acostar a la porta i la vaig empènyer. Encara era tancada però un de les dues dones que eren a es va acostar, va fer girar la clau i em va obrir.
—Hola! Sóc l’Aleix Vila, del centre d’acollida de menors de “La Terrassa”
—Hola,Aleix! Caram, que puntual! Jo sóc l’Assumpta, i ella—va dir assenyalant al mostrador—és la meva filla, l’Alba.
—Hola, Aleix!—va dir—Encantada de conèixer-te. Però no us quedeu tots dos a fora. Entreu que hi ha molta feina a fer.
Vam passar tota la tarda treballant, l’Assumpta despatxava mentre l’Alba m’explicava la feina que hauria de fer a la recambra, al magatzem. Com hauria de fer les comandes. La llista de les clientes més habituals, amb les seves preferències i les seves manies. A mida que anava avançat la tarda m’anava sentit més segur de mi mateix i sense ni adonar-me’n, les meves pors i inseguretats es van anar esvaint.
La tarda em va passar d’allò més bé al costat d’aquelles dues dones, i també vaig conèixer el senyor Junyent. Va aparèixer per la botiga cap a última hora del la tarda, quan la botiga ja estava a punt de tancar. Em va fer cinc cèntims de com seria la feina que hauria de fer quan no calgués donar un cop de mà a la botiga i hagués d’anar a treballar amb el bestiar.
Amb el temps vaig acabar formant part de la família, tant era així que en cap moment ni jo m’havia plantejat deixar aquella casa i anar a viure sol, ja que havia estalviat per poder viure amb el sou que em pagaven a un pis de lloguer, ni ells m’havien comentat res al respecte. El clients i les clientes estaven molt contents amb mi. Alguna vegada feien broma i deien que jo també semblava fill d’aquella casa, ja que trobaven que l’Alba i jo teníem una retirada. Tan a ella com a mi ens feia molta gràcia quan ens sentíem dir això. Però ella sempre contestava a les clientes.
— Ja sabeu que diuen : Qui va amb un coix, cap d’un any són dos. Passem tantes hores junts que ja ens hem encomanat els gestos i les expressions.
I era ben cert, passàvem tantes hores junts, i compartíem tantes aficions que era normal que sense voler jo imités inconscientment algun dels seus gests, i ella també ho fes amb les meves expressions.
Però aquella amistat que mica en mica va esdevenir amor, i ja no era amor fraternal, ens havíem començat a estimar com amants.
Escribe un comentario
Para añadir un comentario, inicia tu sesión o regístrate.