Ja sóc a casa, i encara em venen pensaments al cap de tot el que ha representat per a mi aquest viatge.

Una de les finalitats, a banda de conèixer la ciutat, i les seves rodalies, com qualsevol turista o viatger, era vèncer unes quantes pors, dubtes, inseguretats, que sempre ens podem plantejar quan sortim de viatge, però aquesta vegada, anàvem més enllà de simples preocupacions.
La primera de totes : viatjar en i amb la pandèmia. 
Era una bogeria, una imprudència? Només ho fem les persones inconscients i amb cert poder adquisitiu?  Quan torni, posaré en risc la salut dels altres, si també hi he posat la meva? 
La segona:
Volar em pot despertar el meu problema neurològic adormit ja fa temps gràcies al tractament anticonvulsiu? Les darreres vegades vaig tenir problemes de seguida que vaig aterrar.  Superaré la fòbia al fred o patiré tant que el viatge no serà un plaer sinó una tortura?

Sortosament, res de tot el que em vaig plantejar ha acabat passant. De fet, aquestes preguntes me les vaig fer i me les vaig contestar o no, no ho recordo, en menys de cinc minuts. Si deixava que voltessin gaires dies pel meu cap, segurament moltes coses haguessin anat malament, perquè la por ho espatlla tot. No tant així la prudència.  
La prudència és un pont que has de creuar per superar la por. La inconsciència, i la manca de seny, ens converteix en un perill. 

Per començar, allò que ens preocupava a tots els que fèiem el viatge plegats; la burocràcia als aeroports. Haver de passar revista i demostrar amb el passaport COVID que estàvem vacunats, com si fóssim un ramat d'ovelles; ho vam superar de la manera més natural. Mostrar un paper més a banda del DNI i passaport no és pas més indigne, que haver-te de mig despullar i descalçar davant la policia i deixar que et magregin el cos com si fossis un delinqüent , només perquè t'has oblidat de treure't el rellotge, o el cinturó o vés a saber què.

Els vols tant d'anada com de tornada van ser d'allò més tranquils, sense sotracs i amb aterratges i enlairaments suaus. El meu cap no va patir cap descompensació, ni tampoc les meves oïdes. No sé si la mascareta va tenir-hi alguna cosa a veure, la manera de respirar, o la pressió de la seva pinça contra el meu nas...no ho sé però feia anys que no volava tan plàcidament com en aquesta ocasió.

La por al contagi es va suavitzar molt quan vam arribar tots a Barcelona sense cap símptoma. Tot i així demà tinc pendent una PCR per assegurar-me que no he portat amb mi un virus nadalenc. Però estic gairebé segura que serà negatiu. Us ho faré saber.

Una altra cosa que no puc deixar de dir, és que encara hi ha algun petit remordiment, tant petit que encara gairebé ni es veu. Viatjar/ ecologia/ canvi climàtic/ planeta.
Sóc conscient que cada vegada que viatgem és un cost que li fem pagar al planeta. Però també he dit moltes vegades que no ens ho posen fàcil per evitar contaminar-lo. 
Els que han marxat amb els seus vehicles aprofitant aquestes festes, també ho han fet. Tanmateix quan he arribat a l'hotel, no he deixat que em rentin les tovalloles cada dia, ja que tenia la opció d'escollir. Per tant, faig  i fem el que podem a nivell personal per no fer mal al planeta. Però en canvi, l'hotel, com a cortesia, i també la companyia aèria ens regala ampolles d'aigua envasades en plàstic quan ho podrien fer perfectament en vidre. Sóc culpable? No hauria d'haver viatjat mai pel bé del planeta? 
És difícil trobar l'equilibri entre economia i ecologia.  Així que no puc pensar que he obrat malament. Sinó que em mereixia gaudir, com s'ho pot merèixer qualsevol altra persona. I me n'alegro per a tots aquells que quan els passa alguna cosa meravellosa ho comparteixen. Perquè les bones noticies sempre són un regal per la ment i per l'esperit. I les dolentes, abunden massa.

Demà ja no us parlaré del viatge. Però tal com us he promès hi haurà conte. Un que m'hauré inventat i que podreu llegir cada dia, fins que s'acabi el mes.

Bona nit.