-
0
Mecenas -
0€
mensuales -
27.22€
total
ORÍGENS XI
Una mica més a prop de la veritat.
Vam agafar la foto de la mare i vam començar la cerca de locals i sales per on ens havien explicat que ella hi havia treballat, amb l'esperança que algú la reconegués i ens pogués donar més informació. De bon començament no vam aconseguir res de nou.
Durant aquell temps vaig començar a sentir que una sensació inquietant s'estava apoderant de mi. Mai m'havia preocupat gaire pels meus orígens, però ara aquest sentiment s'estava convertint en una obsessió gairebé malaltissa. D'una banda,
aquella situació m'apassionava, sense perdre de vista l'objectiu més important, la salut de nostre futur fill. Però descobrir el meu passat, saber més de qui va ser la meva família, em feia sentir més persona, més d'aquest món, més com la resta de la humanitat. M'aportava més seguretat i més fermesa.
Desprès d'haver passat tot el matí preguntat sobre la dona de la foto allà on hi havia possibilitats que algú l'hagués coneguda, des de teatres, sales de festes, o fins i tot a antres on feia por entrar, l'Alba i jo van decidir anar a dinar i continuar la recerca a la tarda. Vam entrar a un restaurant que hi havia just davant del teatre de varietats el qual formava part de la nostra llista de locals per investigar.
L'Alba va deixar la fotografia de la mare damunt la taula i va fer un gest la cambrera perquè ens vingués a prendre nota.
Una dona d'uns cinquanta anys es va acostar, amb la llibreta i el bolígraf a punt per apuntar el que havíem decidit menjar.
-Perdoneu, però...aquesta foto que heu deixat damunt la taula, és vostra?-va preguntar.
-Sí, és clar. Què passa?- va preguntar l'Alba.
-Què jo...com pot ser que jo tingueu aquesta foto. On l'heu trobada?
-No l'hem trobada enlloc?-vaig contestar- La foto és meva. Aquesta és la meva mare i el nen que l'acompanya sóc jo.
La resposta d'aquella dona ens va deixar glaçats. La Blanca, aquest és el nom amb que se'ns va presentar, ens va convidar a passar a la rebotiga del restaurant i ens va explicar la seva història. Ella havia nascut de la unió de la meva mare i un dels millors clients que ella havia tingut. Va agafar un pot llauna de conserva antiga que hi havia a una lleixa i en va treure un munt de fotografies antigues. La meva mare apareixia a la majoria d'elles. Però aquesta història no em semblava verossímil, si més no desprès el que ens havien explicat. Jo era un embrió adoptat perquè la meva mare no podia tenir fills. Però també hi havia la possibilitat que fos el meu pare el qui tingués problemes reproductius. La Blanca ens va explicar que el seu pare tenia família i no l'interessava que es sabés que mantenia una relació sentimental amb una prostituta. No va renunciar a la seva posició dins la societat burgesa, però tampoc va deixar la meva mare de banda. Es va cuidar sempre de totes dues i les va ajudar en tot el que va poder. Va vetllar perquè no els faltés mati res. De fet, el restaurant on havíem dinat era de la seva propietat. Va ser el senyor Andreu qui el va comprar perquè elles poguessin guanyar-se la vida d'una manera digna i va ajudar a la seva mare a sortir de la prostitució. Quan van sentir del cognom del seu pare, tan a l'Alba com jo vam sentir un retruc dins del nostre cor. Potser sí havíem trobat una pista molt important per arribar a descobrir els nostres orígens. Potser sí, que podia ser possible que aquell senyor Andreu també hagués estat el nostre pare.
Escribe un comentario
Para añadir un comentario, inicia tu sesión o regístrate.