Vaig fer entrar en raó a l'Alba. 


Vam tornar a casa i vam explicar als senyors Junyent allò que ens havien dit a l'hospital. Es van sorprendre del disgust de l'Alba i es van justificar explicant-li que mai li havien fet saber perquè mai havien pensat que allò fos tan important per a ella.  Quina diferència hi havia? La seva mare sempre s'havia considerat la seva progenitora, el seu pare també. No hi havia cap diferència segons ells entre engendrar un nadó amb la mateixa genètica que la dels pares adoptius o gestar-lo amb la dels pares biològics . Ella l'havia portada dins del seu ventre com qualsevol altra dona i l'havia parida a casa, ni tant sols li havia donat temps d'anar a l'hospital.  Havia nascut entre aquelles quatre parets que ara trepitjava. De fet, una mica més i neix a sota el taulell de la botiga, ja que havia trencat aigües mentre atenia una clienta i les contraccions eren tan fortes que entre els clients la van haver d'ajudar a arribar a l'habitació perquè reposés una mica. Van trucar a una ambulància, i quan van arribar l'Alba ja havia nascut.

_ Això sempre t'ho hem explicat. Quantes vegades ens has dit que ja n'estaves tipa que sempre expliquéssim aquesta anècdota a al familia i als amics. Calia dir que et vam implantar a l'úter de la teva mare quan eres un embrió descongelat? 
- No hagués estat de més , pare. Segurament ara ja s'hagués solucionat aquest problema de salut que ens afecta.  No ho vau dir mai a cap pediatre? El doctor que em visitava quan era petita no ho sabia?

L'Assumpta ens va explicar que des del seu naixement fins a l'adolescència el seguiment pediàtric li havien fet al mateix hospital on l'havien engendrat. Bé, on ens havien engendrat a tots dos i on els nostres pares biològics ens havien abandonat dins d'una proveta.
L'endemà mateix van anar-hi a demanar informació.

Els dies següents van ser un infern per l'Alba i per a mi. Nits sense dormir, malsons, neguits, angoixes. Dies que se'ns feien eterns intentant contactar amb algú de l'hospital que ens pogués rebre i donar-nos la informació que demanàvem.  Negatives, burocràcia, desencís....
A tota aquesta angoixa s'hi sumava el fet que ara l'Alba havia començat a patir lipotímies, vòmits i mareig, i pèrdua de pes.  Fins que per fi, vam obtenir resposta i el director de l'hospital ens va citar al seu despatx.

Ens va ensenyar els nostres expedients i ens va explicar que els nostres pares havien estat la senyora Adela Mata i el senyor Jaume Andreu. Aquesta parella havien apostat per la reproducció assistida, ja que el senyor Andreu tenia un semen pobre en espermatozous.  Es van obtenir sis embrions que es van fecundar "in vitro" se'n van implantar tres a l'Adela i va parir dues criatures ja que un dels embrions no es va desenvolupar. Els altres dos, els que van sobrar érem  nosaltres.
Actualment, els nostres germans grans devien tenir uns seixanta anys aproximadament. 

Ara ja teníem descobert una petita part de la nostra història, però encara ens quedava molt més per descobrir. On podien ser hores d'ara els nostres germans?  I com els podíem trobar?  Encara devien ser vius?  Vaig suggerir a l'Alba d'anar al centre d'acollida on jo m'havia criat. Potser allà hi trobaríem alguna altra resposta que ens donés una pista per on començar la recerca dels nostres germans grans. Potser allà algú més ens podria ajudar.