Amb el pas del temps, el centre d'acollida de menors que jo recordava havia canviat molt.  El personal que ara hi treballava era nou, no coneixia ningú de tots aquells a qui recordava. No vaig trobar ni la meva tutora, ni tampoc la directora. 
Actualment el centre només acollia infants de zero a cinc anys. Malgrat tot, la nova directora ens va rebre amablement, es va interessar molt pel nostre cas i va deixar que accedíssim als documents que li vam sol·licitar quan li vaig mostrar el meu document d'identitat. Vam trobar el meu expedient en mig d'uns armaris antics, però el seu contingut no ens aportar cap informació que ens ajudés en la nostra recerca. Les notes de tot el curs, test psicològics, dates d'arribada i sortida del centre i poca cosa més.

Vaig tornar al despatx de la directora amb cara de decepció. Li per vaig agrair que em deixés accedir a la documentació, i ens vam acomiadar d'ella. Però quan ja érem davant la porta a punt de sortir de la institució es va recordar que encara hi havia una persona que treballava  al centre des de feia molt temps i que potser ens podria aportar informació que potser ens podria ajudar. Quan ens va dir el seu nom, el meu cor va fer un salt d'alegria. Era la Maite, la meva companya, la meva millor amiga. Ella no havia marxat de la institució. La directora ens va explicar que quan es va fer la reforma del centre ella era la única interna a qui li faltaven menys de cinc dies per complir la majoria d'edat així que la nova directora va suggerir que si tothom hi estava d'acord, podria continuar vivint i treballant al centre com a zeladora. Tothom hi va estar d'acord. Ella va aprofitar per matricular-se a la universitat i combinar els estudis amb la feina al centre. Quan va acabar la carrera d'empresarials la van anomenar administradora.  
Així que vam recular i la directora ens va portar fins al despatx de la Maite. Potser tampoc ens podria aportar la informació que cercàvem, però el fet de tornar-la a veure poder-nos retrobar després de tant temps em feia moltíssima il·lusió.

La directora va trucar a la porta i la va informar que tenia visita. La va tornar a tancar i es va demanar que ens esperéssim un moment, que ens faria passar així que acabés d'atendre una trucada telefònica. 

L'Alba es va quedar observant, a través de la finestra el patí del centre on en aquell moment havien sortit a jugar una colla de criatures acompanyades d'un parell de cuidadores.

- Aleix, tan si el nostre fill acaba venint a aquest món com si no, m'agradaria molt fer tot el possible per adoptar algun d'aquests infants.

- A mi també, Alba.  Pensa que jo he estat un nen orfe com ells, i sé com n'és d'important per ells poder tenir una família i una llar.