El la veu del pensament cada vegada s'estava fent més potent. El somni cada vegada tenia més por i finalment es va donar per vençut. Sentia el dolor del cervell que també se li encomanava i sense saber com, va desaparèixer.  Es va es va desfer i va sortir a per algun forat desconegut a l'exterior, com una fumarola. Mai més podria tornar a crear imatges belles.  S'havia perdut en un món que no era el seu i mai més podria tornar.

El pensament s'havia apoderat de tot l'espai. Dominava tot el cervell i insistia en filtrar la por al cervell i al cos del portador. El pensament havia convocat a les idees i les havia convertit en angoixes. Una per una anaven contraient els sacsons i els inflamaven. El grup de la consciencia havia disparat l'alarma i intentava convèncer al portador que no fes cas d'aquelles idees que li creaven confusió.

Les coses sempre surten em surten malament, ningú es preocupa per mi, la gent és egoista...el món és un perill, la gent és mentidera...


El grup del conscient continuava lluitant contra les idees, cridava als records, demanava ajuda a les emocions, a les neurones. 
El cos del portador del cervell s'agitava. Els únics que van respondre la crida del conscient va ser els sentits. 

El sentit de l'oïda es va aguditzar i va captar el so de la música que venia d'una casa del costat, aquest sentit també va despertar al de la vista i va esmorteir el pensament quan des de la finestra de casa seva, va veure una noia que cantava.  El cos del portador del cervell es va tranquil·litzar.  Va aparèixer la emoció, que va desviar al pensament i el va transfigurar en pacífic.
La emoció va salvar per uns instants al portador del cervell. Però les emocions també són efímeres. Només apareixen quan els sentits responen a estímuls, i la noia aviat deixaria de cantar.
Però el cervell enviava missatges al seu portador per defensar-se. Potser evitarien que l'insomni tampoc pogués treballar aquella nit.

Continuarà...