Anava voltant per una mena de coixí tou i llefiscós, nadava per la bombolla d'aigua tèbia que l'envoltava. Hi surava el silenci, i només m'escoltava a mi mateixa. Crec que jo era una veu. No n'estic segura. Aquella mena de coixí m'ho feia creure.

Hi vaig passar moltes hores rodant per aquí i per allà i com més rondava més s'entortolligava el coixí, s'hi feien sacsons i jo havia de passar entre mig d'ells. Aquella pau inicial  havia desaparegut i de sobte em vaig adonar que allò era una cosa molt més gran, però s'anava retorçant i els sacsons es convertien en camins molt prims, per m'era molt difícil de passar.  De sobte, em vaig adonar que s'havia fet clar. I que ja no estava sola, dins d'aquell coixí hi havia algú més, algú que s'assemblava a mi. 
Vaig voler saludar aquella altra veu, però no em va respondre. Simplement la vaig notar més a prop refregant-se damunt meu. Em vaig apartar d'ella. M'havia incomodat i ara ja no recordava que deia la meva veu, si mai havia parlat. 
L'altra veu, no era una veu. M'ho va dir el coixí que es queixava de dolor.  Allò altra era un pensament, i jo un somni bonic que voltava per un cervell adormit.

Els somnis i els pensaments poden ser amics o enemics, en funció del portador del cervell. I vaig començar a sentir por....

Continuarà.