Conte 56: 3 de gener 2021. 

El conte d'anar a dormir d'avui diu així: 

Una persona va demanar si paraules boniques li podien dedicar. No era la primera vegada que ho demanava. Però era un bon moment per explicar-nos coses que a tots ens posessin contents. La persona que ho demanava feia massa temps que només gemecs escoltava. 

Va ser molt gratificant llegir tot allò que anaven expressant. No podria pas dir, amb quina d'aquelles paraules més va gaudir, doncs totes aquelles veus ell millor que tenien al seu cor van fer sortir. 

Però va recordar amb recança que ja feia temps també havia demanat que la insultessin tendrament i li van contestar massivament. Era molt més fàcil i divertit deixar anar tota mena d'improperis que tot el que avui li havien dit. Perquè passa això? Perquè hem perdut l'educació? Perquè ens sentim més forts i prepotents si només diem paraules insolents? 

Que potser ens pensem que perquè mostrar els nostres sentiments ens afeblirà i en persones covardes ens convertirà? Perquè no ensenyar a les persones que ens indignen quina és la imatge que projecten al mirall i quan la vegin se n'adonin que són un espantall? 

Si ens sabem fer respectar, si en empoderem, no hi haurà gegant ignorant que ens pugi trepitjar. Si penseu estratègicament i teniu bons arguments, ningú contra nosaltres podrà. Siguem herois i estrategues, aprenem tant com podem i aquestes seran les armes amb les quals vencerem. 

Diguem-nos paraules boniques, i tots hi guanyarem. Per omplir-nos de valentia i somniar bonic, no us deixaré sense bona música abans que aneu al llit. 

(el último Mohicano) 

https://youtu.be/O5tUNf5OEo8