Conte 101: 18 de febrer 2021 

El conte número 101 i últim d'avui diu així: 

Una persona un dia va preguntar alguna cosa, i no recorda que va ser. 

Però de sobte i de manera inesperada moltes veus li van contestar. Ella no entenia com havia estat que aquella qüestió hagués despertat tanta atenció. 

Recorda això sí, que no ho va poder evitar i tot allò que li deien ho va haver de contestar. I així un dia rere l'altre es va anar trobant que tot el que deia a molta gent li semblava interessant. Altra vegada per no ser mal educada, a tots els que amb ella volien xerrar, ella els havia de contestar. 

Sense saber com, una nit, va pensar en tot allò que les veus li havien explicat. De cop i volta es va adonar que havia escrit un conte, i va pensar; si això ho publico avui, algú ho voldrà llegir? Sorpresa es va quedar quan va comprovar que sí. Que més d'una persona li deia que era bo i que li havia agradat. 

L'endemà una altra vegada va tornar a preguntar i la resposta va tornar a ser massiva. Fins i tot la va aclaparar. Es passava tot el dia parlant amb molta gent i treia temps de sota les pedres per poder estar per ells. Però valia la pena perquè era meravellós el que del altre rebia. Tot era alegre i respectuós. Amb moltes estones de rialles i bon humor i d'altres de més serioses, amb més reflexió. Apreníem uns dels altres a construir un món millor. La meva percepció era que no existia la mala gent. 

Que en els fils que jo començava , ningú es barallava. Que em fèieu petits regals cada dia. Una cançó, una poesia. A vegades per DM em fins i tot fotos vostres rebia per que ens coneguéssim millor. Alguns es sinceràveu tant que em fèieu sentir emoció. Són tantes les coses bones que puc dir que faria un fil sense fi. 

Però la persona preguntadora també ha patit. Per fer-vos feliços i no descuidar les meves obligacions sovint m'he estressat. Hi havia dies que no entenia que des de les 12 de migdia i gairebé fins a les 10 de la nit, continuava responent a gent, tot i no haver pogut fer cap altre tuit. Per això vaig haver de prendre una decisió. Fins a 100 contes podria explicar i després hauria de parar, si no volia acabar amb esgotament mental. 

Ara la persona preguntadora farà allò que ella desitjava, us podrà seguir, us podrà llegir, fins i tot algun dels vostres tuits podré retuitar. No tindré obligacions i podré acabar altres projectes que vaig començar i que la immersió tan profunda a la xarxa no em va deixar acabar. 

Ahir us demanava de què volíeu que parlés i van quedar dos temes pendents. Un és la màgia, perquè em segueixen les fades i m'ho han demanat. Us n'haureu adonat que tant si hi creieu com si no, aquest 101 contes han estat màgics, potser si no hagués estat així no m'haguéssiu pogut seguir. L'altre tema era el silenci i de silenci n'escoltareu 

Doncs la veu de la persona preguntadora ja no la sentireu. Però jo seré aquí no em podré escapar doncs aquesta gran família tuitaire no podré deixar. I si algun dia no podeu dormir, només caldrà que m'ho vingueu a dir. A la persona preguntadora aniré a buscar i el conte us vindrà a explicar. 

Ara ja us haig de dir adéu però no us sàpiga greu. Perquè això és un comiat breu. Ja que demà que tingueu un bon dia us tornaré a desitjar. I aquesta és la cançó amb la que la persona preguntadora de vosaltres es vol acomiadar. 

I can’t say goodbye to  you  Helen Ready