Cap de pocs dies vam tenir noves notícies de l'hospital.  Segons les investigacions que havien pogut fer l'Alba i jo havíem estat engendrats en algun laboratori amb el mateix semen i el mateixos òvuls. És a dir, la nostra mare i el nostre pare eren els mateixos, i per tant es podia considerar que érem germans bessons. Quan van començar a generalitzar-se les primeres fecundacions in vitro, s'extreien més òvuls dels necessaris per obtenir una o dues criatures. S'implantaven a l'úter de la mare dos o quatre òvuls fecundats amb semen de la seva parella, o d'un donant en cas que fos estèril. Hi havia un 75% de possibilitats que la meitat dels fetus no s'arribessin a desenvolupar o que no ho fes cap. Llavors havien de tornar a fer un segon intent, per aquest motiu es congelaven la resta en nitrogen líquid.  Però si excepcionalment l'embaràs arribava a ser un èxit i els pares decidien no tenir més fills, la resta d'òvuls congelats restaven emmagatzemats sense saber quin seria el seu destí. Més endavant, el govern va decretar que tots aquells òvuls fecundats, els quals portessin més de 15 anys congelats i sense que ningú els reclamés es podien donar en adopció.

Mentre jo, desconeixedor dels meus orígens analitzava aquelles paraules i creia que encara que allò semblés un disbarat, podia ser cert, l'Alba es desmuntava per moments, en assabentar-se de com havia estat engendrada i es sentia traïda pels seus pares per no haver-li explicat mai.
Més enllà del fet de descobrir que el fill que esperàvem seria el fruit de la còpula de dos germans ens preocupava molt més el seu estat de salut, i també la nostra. Ens havien assegurat que hi havia un 30% de possibilitats que el nadó desenvolupés la malaltia. Però també podia passar que en un futur no gaire llunyà també ens hi poguéssim trobar nosaltres. Estaven segurs que el temps que vam estar congelats en estat embrionari havia provocat un retard que havia fet que no s'hagués manifestat encara.  Però si apareixia durant l'embaràs tan la salut de l'Alba i del nadó es complicaria molt. El meu cas, no era pas menys preocupant però, és clar, jo no duia dins meu una criatura.


Els metges ens van dir que calia trobar algun familiar directe per fer un transplantament de gens de manera que aconseguissin fer mutar aquells que fossin portadors de la malaltia per eliminar-los i així evitar que es manifestés.  Això ens va desorientar molt. No sabíem per on començar a investigar, tot i que l'Alba sabia que la principal font d'informació la tenia a casa seva. Hauria d'interrogar als seus pares,  ja que que ells li podrien dir a quin hospital van anar per adoptar el seu embrió.  Però estava tan abatuda i dolguda que no es veia en cor de tornar a posar els peus en aquella casa.