Als pares de l'Alba no els va sobtar gens, se n'havia adonat abans que nosaltres mateixos ho descobríssim  i es van alegrar molt quan els van fer saber que volíem casar.

Aquells quatre anys que havia passat treballant a la carnisseria havien estat els més feliços de la meva vida d'ençà que havia deixat el centre d'acollida.  Quan mirava enrere i recordava aquelles pors i desconfiances amb les que havia sortit al carrer, lliure, per primera vegada no em sabia avenir que tot el que m'anava a succeir seria tan meravellós.  En cap moment m'havia pogut creure, tot i que  la meva tutora m'ho havia assegurat,  que seria tan feliç amb aquesta família. Però el que més m'omplia de joia era el fet molt aviat seria pare. Seria un pare de família. Ben aviat tindria als meus braços una criatura amb la meva mateixa sang. L'Alba, la meva dona, estava embarassada i a finals d'estiu tindríem un nen.

La por a la solitud havia desaparegut. La idea de viure sol, de no tenir mai ningú al meu costat ja era aigua passada. Potser tindríem més fills amb l'Alba, i és farien grans i nosaltres ens feríem vells , i els nostres fills ens farien avis i mai, mai a la vida , tornaria a estar sol.

Però quan un dia, quan l'Alba ja estava de quinze setmanes, es va presentar a l'establia on jo cuidava el bestiar. Va arribar plorant i molt angoixada. L'havien trucada de l'hospital i li havien dit que el tocòleg ens volia veure per comentar-nos una petita anomalia que havien detectat al nadó a l'anàlisi del líquid amniòtic. 

 _ Però quin tipus d'anomalia? T'han dit si és greu?
 _ No ho sé, m'han dit que ens ho explicaran demà a la consulta. M'han dit que no era res greu no ens preocupéssim. Però segur que això ho diuen a tothom per no alarmar als pares. Potser es morirà!
_Dòna, que dius!  Segur que no serà res. No t'amoïnis abans d'hora. Si t'han dit que no es greu segur que no ho és. Si es pot esperar a demà no és greu. Sinó ja ens hi haguessin fet anar de seguida. 

L'endemà al matí vam saber la notícia. Va ser tot un trasbals.