Entre altres coses, del fons de l'armari en van sortir uns quants llibres. Per Nadal, ens solien regalar llibres a tots els nens i nenes del centre.  Els vaig repassar tots, i vaig recordar vells temps. En especial quan vaig obrir aquell primer conte troquelat que en forma d'ànec. 
El vaig obrir i vaig trobar aquella foto del nen amb una dona. Aquella imatge que havia intentat oblidar per no tenir malsons. La meva tutora em va dir una vegada, que aquell nen petit era jo, i la dona em portava a coll era la meva mare.  Amb el temps vaig arribar a la conclusió que a tots ens donaven una foto semblant i que de ben segur era falsa. Però era una manera poc ortodoxa del donar consol a una criatura, a qui sempre li feien creure que no l'havien abandonat. Que els seus pares eren al cel, però que havíem tingut una família que ens estimava i per tant, teníem uns orígens. 

Vaig llençar la fotografia a la paperera, per enterrar per sempre una fantasia del passat. El meu passat incert, desaparegut. Ara només tenia un futur obscur i més incert encara, i una nova etapa de la vida per encetar.
De sobte, es va obrir la porta de l'habitació. Era la Maite, la meva millor amiga que es venia a acomidar.

-No saps com et trobaré a faltar.- va dir-me.
-Ja ho sé. No cal que et digui que jo tampoc sabré estar sense tu.
-La directora i la tutora t'estan esperant, m'han demanat que t'ho vingui a dir.
-Ara hi vaig. I...si us plau, no em diguis adéu. És la única paraula que no vull sentir a dir a ningú el que queda de dia.
-No, no, res d'això.  Jo només et volia desitjar feliç aniversari.
-Oh! Moltes gràcies, Maite.

Ens vam abraçar i van sortir de l'habitació agafats de bracet. Quan van arribar davant del despatx, em va tornar a abraçar for i em va fer un petó i em va regalar una llàgrima que va humitejar subtilment la meva cara.