El 23  de novembre de 2032 la llibertat em va obrir la seva porta.


Aquell dia jo feia divuit anys i era lliure.  Lliure de marxar d'aquell centre d'acollida per a menors i començar una nova vida fora d'aquelles parets que m'havien fet de casa gairebé tota una vida. 

Havia sentit a parlar de la llibertat.  

Tenia una noció parcial del seu significat. Del que comportava ser lliure. En parlaven els llibres d'història amb els que estudiàvem al centre. 
La llibertat gestava ideals, forjava líders, grans personatges històrics que s'hi jugaven la vida. Persones que morien per que altres en poguessin gaudir. La llibertat sovint es pagava a un preu molt alt. Però a mi m'havia arribat gratuïtament, i aquella gratitud em feia por.
Tenia por a no saber què fer, a no saber a qui acudir. Tenia por a no saber res de la via. També temia la solitud. Em feia por no tenir ningú al meu costat, a perdre als meus amics i companys, a perdre el seu caliu i el de totes les persones que treballaven aquell centre i que formaven part de la meva família. Tenia por de no ser ningú, de desaparèixer, de deixar d'existir. 

La meva bossa de viatge restava oberta damunt el llit , esperant pacientment que em dignés a farcir-la de les meves misèries. S'esperava, mentre jo lluitava contra el meu destí, desentenent-me de la seva presència.  Finalment, em vaig decidir a obrir l'amari i fer l'equipatge contra la meva voluntat.