Avui hem abandonat l'hotel Hilton Garden de Lecce per Instal·lar-nos a L'Excessior de Bari. Però abans d'arribar-hi hem acabat de vistar el centre de Lecce i tot seguit hem continuat fins a Ostuni.
Lecce és un empatx d'esglésies temples i basiliques construïdes amb la pedra Lecca originaria d'aquesta comarca i que dóna a tots els edificis un color semblant al cafè amb llet.  Aquest és un possible origen del nom de la ciutat.  L'altre és de l'arbre original de la zona que es una alzina una mica diferent a laque coneixema Catalunya i que reb el nom de Lecco pronunciat  lecho. Durant la visita en Carlo ens ha anat repetint seu particular el decàleg del viatger, article per article. 
En ha deixat clar que el número 1 és ell ha d'anar sempre davant i la Mònica darrera tancant el grup. El 2 que és el que repeteix més sovint és  "dinamismo e cohesione ". És a dir amb pas lleuger i sense separar-nos ni encantar-nos massa. Perquè quan s'acaba la visita sempre tenim una bona estona de temps lliure per fer fotos i repassar-ho tot una altra vegada amb calma.  Però bregar amb un grup de 32 persones, la mitjana d'edat de les quals és d'uns 65 anys no és fàcil i de dinamimesme com us podeu imaginar n'hi ha poc.
El fet que sigui un grup majoritàriament femení fa que moltes gastin l'energia per la boca. Xerren i xerren i és fan fotos a tort i a dret. I quan el Carlo ha acabat d'explicar coses interessants sobre l'entorn, aquestes "lloques" entranyables li tornen a fer repetir perquè no s'han assabentat de res.
Avui a l'hora de dinar he rigut molt amb una senyora amb qui ens hem posat a cantar la cançó "Tetas" que ara s'ha fet tan famosa i que ha vingut a cas després que ens expliquessin el martiri de sta Agueda,  a qui els habitants de la Puglia hi tenen devoció i a qui li van arrencar els dos pits com a càstig per vés a saber quin invent dels homes que la van acusar de no se sap quina bestiesa.
Però si hi ha un sant que no deixareu de veure representant arreu, tant a esglésies com a places és Sant  Orotzo que va salvar a tots els habitants de la Puglia a morir de la pesta. 
Després de dinar ens hem dirigit a Ostuni . Una ciutat penjada dalt d'una muntanya on et fas un fart de pujar i baixar o escales o rampes. Des d'allà és talaia un espès bosc d'oliveres mil·lenàries que per sort no han estat afectades per la malura i tot seguit tota la costa adriatica. Un adriatic blau marí que es confon amb el blau de cel.
Aquesta petita ciutat recorda a pobles mediterranis com Cadaqués o qualsevol poble blanc andalús i ens resulta molt familiar.  A Itàlia sempre t'hi trobes com a casa.
Demà ens toca vistar Bari i rodalies. Demà us explicaré. 
Us deixo aquí una col·lecció de fotos del dia. 
Espero que us agradin