Conte 36 : 11 de desembre 2020 

 El conte d’anar a dormir d’avui diu així:
Hi havia una vegada una persona que feia molt temps que no podia anar al cinema. Un monstre invisible l’havia tancat, i ella ja mai més s’hi havia acostat. Però un dia li van recordar, que encara que el monstre encara hi era, però si es posava la mascara màgica que el fa despistar, a veure pel·lícules podria tornar. 

No  s’ho va rumiar ni dues vegades i feliç hi va tornar. El cine tornava a ser tan màgic com l’última vegada que hi va estar. La pel·lícula ja tenia triada. “Terra de talers”.  Aquells talers que ella també havia fet anar. I va entrar a la sala. Set persones hi va comptar. I tot seguit les llums s’apaguen i la seva història davant dels seus ulls comença a passar. 

Hi va trobar els seus avis, quan a Catalunya van arribar, anys 20, vinguts d’Almeria, sense cap alegria, però amb ganes de començar una nova vida. La guerra que ells van passar. L’odi i la por que ells van sentir que em van explicar i que a mi, també em van explicar així. La protecció que la meva àvia a la meva mare va donar. El meu avi fugit d’un camp de concentració, tornant als telers desprès de superar aquell horror.  

Els meus pare encarregat de la fàbrica de can Boada treballant 12 hores d’una tacada. La meva mare una bona ordidora, com jo vaig ser... I  va arribar el final de tèxtil quan jo ja era una dona “de bé”. Amb 21 anys vaig quedar sense feina. La meva família i jo.  Però sabeu que és el millor? Els valors que em van transmetre. Tot el que vaig aprendre. Esforçar-se molt, demanar poc, tenir respecte. Saber-se resignar. No deixar de lluitar, rossegar la ràbia entre els queixals. Triar endavant amb el poc que tens. 
I que coi estem fent! 
Estem tan carregats de punyetes... Senyors i senyores. La revolta que ens cal és la social. No calen polítics que ens expliquin sopar de duro. Necessitem persones amb valors i molt treballadors. Ja no us puc explicar res més. Aquesta va ser la meva vida davant dels talers. 

Bona nit