Conte 20:  25 novembre de 2020

 El conte d'anar a dormir d'avui diu així: 

 Una persona va poder marxar de la seva ciutat. Feia molt de temps que li havien tancat. No li van deixar escollir, o surts avui, o qui sap quan podràs sortir. 

Va marxar ràpidament, el destí on anar el va improvisar, i a la Garrotxa va anar a  parar. 

 Es va hostatjar en una casa antiga que feia d'hostal i que tenia vistes de postal. I solitud. I poca gent als carrers. Silenci natural de l'aigua, de vent ,del cant dels ocells... Solitud com a tot arreu on ens confinen, solitud en pau. Solitud que deixa de ser, quan et trobes pel carrer algú i et diu: Bona nit! Com aneu? Teniu fred? Com heu estat? 

Tres o quatre veus són suficients per sentir-te acompanyat. 
I llavors comença l'aventura. Deixes enrere el poble i cerques camins. No has preguntat on van però t'hi fiques. Ell sempre segur. Ella sempre confiada. 
Ens hem perdut? No, ja sé on anem. Segur, ell sempre ho sap. Però avui no és així i es sent desconcertat. 

Jo tiraria per aquí, diu ella. Jo crec que hem de desfer el camí diu ell. 

Confia en aquella que sempre es perd. Segueix a qui no sap on va. Confies en mi? 

Quin remei! Que hi farem. Tira, tira. 

Jo crec que hi arribarem. 
Veus home de poca fe? No sempre has de seguir les indicacions, has de seguir en qui confies i de qui et refies. Has de seguir qui et porta amb un somriure al destí que no està escrit. Confiar és estimar. Respectar-nos i fer-nos respectar. 

Amb respecte i confiança, no existeix la violència. Santa paciència!  
Bona nit.