Conte 15:  20 de novembre de 2020

Una persona va preguntar si recordaven que estaven fent el 20 de novembre de  1975 quan el dictador la va palmar. 

Li van contestar tantes veus,  i tantes històries li van explicar que la persona que preguntava es va esgotar de tan escoltar. 

Però una cosa li va quedar clara: La majoria eren de la seva generació, i que aquell dia no hagessin anat a l'escola per que "dia de dol es va decretar", va ser el que amb més il·lusió tots van recordar.

 Perquè se'n van alegrar?

Perquè allà poc en sabien d'ensenyar. Rebien garrotades, els castigaven i no aprenien el català. I ara és quan aquella generació se n'adona com els van maltractar. Però petits com érem, vàrem pensar que tot era normal. I si a l'escola rebies una clatellada, una altra te n'esperava a casa per reforçar autoritat, aquell mestre adoctrinat. 

Malgrat tot, hem estat forts, i hem après i hem lluitat, i aquest conte encara no s'ha acabat. 

Tot i així recordo una infància feliç. Fora de l'escola trobàvem Catalunya i fèiem la nostra guerra a la nostra manera sense ser-ne gaire conscients. Per això poso aquesta cançó. Per la mòmia que jau arran de terra i la seva merda d'educació. 
Bona nit.

 

 (Chocolate, La mòmia) Youtube.