Aquells anys que van ser com una caiguda lliure....al fons d'un nosequé però ningú tenia la vista tan aguda per veure què hi trobaríem al final, quan tots ens trobéssim a un noseon

Va caure el teló quan tot just començava la funció. L'acte més curt de l'obra de teatre més llarga del món. Bé, del món no exactament. D'aquest món; perquè hi ha hagut molts mons dins d'una mateixa esfera i s'hi han representat moltes obres. Algunes han acabat i altres s'han eternitzat.  L'obra de teatre de la qual parlem ni és eterna, ni té final. Jo diria que es tracta d'una obra que s'ha cronificat.
Quan una cosa es cronifica normalment no acaba mai, però tan aviat pot millorar com empitjorar.
Les persones que pateixen un mal crònic saben prou de què parlo.

Quan va caure el teló, algú del públic va pensar que havia estat un error d'algun tramoia. Altres van pensar que potser ja podien marxar a casa, perquè el poc que havien vist no els acabava de fer el pes. Però com que l'escena havia estat tan breu, van decidir esperar uns uns instants més a veure que passava.

De fet, a la primera escena només havia sortit un personatge que havia dit una sola frase: -Ai! Vés, que ve!



Quan es va tornar a alçar el teló van aparèixer més actors. No deien res només portaven una maleta, com si vinguessin un viatge. A l'escenari hi havia unes portes per on els actors entraven i es tancaven.  El teló no va tornar a caure. Però l'escenari continuava buit d'actors, només i restaven les portes.  El públic es va començar a impacientar. Alguns van anar cap  a les portes de sortida amb la intenció de reclamar que els tornessin els diners. Però no van poder obrir cap porta.

-Estimats espectadors, us parla la direcció del teatre. No podeu sortir de l'edifici en aquests moments. Estem resolent uns problemes tècnics. Preguem disculpin les molèsties. Us avisarem de seguida que estigui resolt.

Van trigar un mes a resoldre el problema tècnic. Tot i així la gent podia accedir als vàters i els treballadors del bar els hi servien refrescs i entrepans. Quan arribaven les 8 del vespre els actors sortien a escena i cantaven cada dia la mateixa cançó. I els espectadors reien i s'ho passaven d'allò més bé , fins que un dia a través de megafonia el director el va tornar a parlar.

-Us fem saber que se'ns està acabant la reserva de menjar i paper de vàter. Però també us fem saber que els espectadors de les files imparells de la 1 a la 9 podran sortir per la porta 1. Si us plau, se us prega que torneu abans de les vuit del vespre amb menjar i paper de vàter pels que encara hauran de romandre confinats fins que el servei tècnic resolgui el problema amb les altres portes de sortida.
Van passar un parell de setmanes i un dels actors va aparèixer a escena. Era molt d'hora. Al voltant de les set del matí, i anava vestit amb roba d'esport. Va convidar als espectadors que ho desitgessin a pujar a escena i seguir-lo fins al vestidor. Els que l'havien seguit van tornar a sortir vestits amb roba esportiva i format fila, darrera seu van començar a còrrer per la platea, fins que l'actor va obrir una porta i els va convidar a sortir. La resta d'espectadors que encara dormien no es van assabentar de res. D'altres van voler sortir corrents darrera del grup que ja havia desaparegut per la porta que s'havia obert, però quan van intentar obrir-la, no van poder.

De sobte, es van escoltar uns lladrucs de gos. A l'escenari va aparèixer un actor envoltat de gossos que els subjectava amb corretges. Va demanar que pugessin unes quantes persones a l'escenari. Els va donar un donar una corretja que lligava a un gos a cadascuna. Les que no van aconseguir gos van haver de tornar a platea. Llavors ell es va  posar al capdavant i tots el van seguir amb els seus gossos. La porta per on havien sortit el grup a fer esport es va obrir i van tornar a platea amb l'actor que els havia tret a còrrer. 

Per la mateixa porta van sortir el grup de persones que portaven gos. Del sostre van ploure mascares quirúrgiques i van recomanar a tots que se les posessin, tan els qui havien de sortir com els qui s'havien de quedar. Quan van ser tots fora, la porta es va tornar a tancar i ningú més va poder sortir. 
Dos actors més van sortir a l'escenari i van cridar uns quants espectadors. Alguns eren nuclis familiars de pares, mares i nens. Altres eren persones més grans de 60 anys. Quan van tornar el grup que havia sortit amb els gossos es van obrir dues portes. Primer una per on va sortir els més grans de 60 anys. Cap d'una estona van sortir les families amb nens. 
A les vuit del vespre tornaven a ser tots al platea, fent una festa amb rotlles de paper de vàter com si fossin serpentines i cantant la mateixa cançó de cada dia a aquella hora. Tothom molt content. Malgrat tot cantant aquella cançó avorrida es sentien feliços i s'estimaven uns als altres més que mai. Tot i que no podia demostrar aquesta estima ni amb petons, ni amb abraçades.

Però mentre ells reien i cantaven, a altres recintes del la ciutat la gent plorava i tenia molta por. Havien vist molt a prop seu una senyora amb una capa negra i una dalla que feia desaparèixer persones. Aquestes persones que ploraven anaven vestides de blanc i s'amagaven dins d'uns vestits especials perquè ella no les pogués trobar. Amb aquestes disfresses intentaven salvar altres persones que sense adonar-se'n s'hi havien acostat massa i els costava respirar perquè els havia ferit amb la dalla.

Al teatre la gent entrava i sortia en funció del que se'ls ordenava. Al principi no podien marxar gaire lluny, més endavant el perímetre per on es podien moure es va anar ampliant. Alguns ja no van tornar. Però altres ja s'havien acostumat a aquell estil de vida i de tant en tant hi tornaven per saludar als actors amb qui havien encetat una bona amistat. Però un dia els actors van canviar les portes de l'escenari per cadires. Els van dir que haurien d'anar pujant a l'escenari per grups d'edat. Els primers que hi van pujar van ser els més grans de 65 anys, i els van ensenyar unes xeringues. Els actors els van preguntar si es volien vacunar. La majoria van dir que sí i van poder marxar a casa. 
Els que van dir que no es van quedar a platea.
Poc a poc van anar pujant tots els que volien la vacuna. Al final també van dir als de platea que podien marxar a casa. 


Van passar uns mesos i tothom començava a fer activitats de manera més o menys normal. Però una cosa havia canviat.
Al començament tots s'estimaven, compartien, eren solidaris, agraïts. 

Ara aquells veïns que es van conèixer desprès de molts anys de no dir-se res, i de descobrir-se com a persones. Aquells, que es van adonar que havien viscut al costat de bellíssimes persones que tant de temps havien ignorat, fins que.....
La bellíssima persona número u, va pensar que tot allò que passava no tenia ni cap ni peus i que ens enganyaven i que segur que la bellíssima persona número dos hi estaria d'acord. Però resulta que no.
I es van començar a discutir. I al final es van adonar que no eren bellíssimes persones.  I cap volia baixar del burro.  I cap volia reconèixer que anava errada. I es van tornar a ignorar com al principi del començament. 

 I uns i altres van començar a caure pel pou sense fons, sense saber com acabaria tot plegat. Sense pensar que potser cap de les dues tenia raó, o que potser totes dues en tenien. Però cap de les dues tenia la veritat absoluta.

I al final...es van trobar al final del "nosesapon", on lloc on quan hi caus ho oblides tot, fins i tot si havies après alguna cosa, també la oblides. El mal ja no és crònic. Podríem dir que ja no hi ha mal. Es parteix de zero.

Però quan parteixes de zero, et pots plantejar si:
- Vols ser una persona solidaria.
- Vols ser una persona egoista.
- Vols ser tolerant.
- Vols ser intolerant.
O simplement no fer res, i el pas del temps esculpirà el teu perfil de persona. A vegades som com som, perquè les circumstàncies ens han canviat el pensament.

Els anys que vindran ens acabaran d'explicar el final d'aquesta història i potser el començament d'una altra.

Anna Pujol.

30 de desembre de 2021.