-
0
Mecenes -
0€
mensuals -
27.22€
total
ORÍGENS XII
Coneixen la seva neboda, filla d'un germà biològic i la mare adoptiva
Hi havia possibilitats que el nostre germà gran fos fill del senyors Andreu, els nostres pares biològics. I si aquesta hipòtesis fos certa la Blanca podia ser la nostra neboda, filla del nostre germà gran i la meva mare adoptiva.
Desprès d'un període d'investigació i proves genètiques es va confirmar que el Lluís Andreu era el pare de la Blanca i també el nostre germà biològic. També vam poder conèixer la nostra germana Mariona Andreu i els seus fills Bernat i Pere que eren aproximadament de la nostra edat.
Quan vam informar a l'hospital que havíem aconseguit trobar la nostra família biològica i que estava totalment disposada a col·laborar per fer el possible per ajudar-nos a prevenir tant a nosaltres com al nostre fill el nostre problema de salut, els metges van començar el treball genètic amb gran celeritat i entusiasme. Finalment es va aconseguir bloquejar el gen portador de la malaltia i aquell problema que tan ens havia fet patir es va solucionar definitivament.
Tot plegat va ser molt emotiu per tots. Descobrir que érem una família i que un tanc de nitrogen líquid d'un hospital ens havia mantingut separats tants anys ens semblava surrealista, però era cert. Havíem estat tots un experiment de la ciència, i ara gràcies a ella ens havíem retrobat.
Tot aquell enrenou havia deixat en segon pla el fet que l'Alba i jo fóssim germans. Tot aquell temps ens havíem sabut com a pares d'una criatura per la qual havíem de vetllar. Però ara, asseguts un davant l'altre ens miràvem amb un certa consternació.
-Potser no ho hauriem sabut mai. Imagina't que algun dels dos o tots dos fóssim estèrils. O haguéssim decidit no tenir fills.
- Tot i així , Alba, jo no et veig ni et sento germana meva. Potser si no ens haguéssim enamorat...si ho hagués estat així, et veuria de la mateixa manera que a la Mariona o a l'Andreu. Però no és així. Ets la meva companya, la dona que estimo. La meva dona.
-Hem de pensar que ens vam gestar en ventres diferents, en pares diferents. Hem de tornar a pensar com abans. Tu eres i ets orfe, jo tinc un pares que no són els meus.
-Alba, no hi donem més voltes. Només tenim una genètica similar. I res més.
-T'estimo.
-Jo també, Alba. Siguem feliços, només ens cal això i ja ho tenim.
-I encara ho serem més quan neixi el nostre fill.
Quan va el nostre fill Xavier va fer un any vam fer una gran festa d'aniversari. Vam convidar tota la família de l'Alba i també la nostra família biològica. Els nostres germans li van fer de padrins.
Quan ell va bufar la seva primera espelma un pensament es va apoderar de mi i em va fer molt feliç. El nostre fill mai tindria dubtes sobre els seus orígens, i per sort no li faltaria mai una família i això ho aprendria a valorar quan conegués la nostra història.
Deixa un comentari
Per afegir un comentari, inicia la teva sessió o registra't.