El conte d'anar a dormir d'avui diu així:

Fa molts i molts anys, quan el món gairebé no era món i al cel només hi havia llumetes, de sobte, es va encendre un nou estel. Era diferent a totes les llums que brillaven dalt del firmament. Era de color d'un color blau, com el que dispara la vareta màgica de les fades bones. 

Aquella flama es va adonar que les altres llums del cel la miraven estranyades i es va espantar, i va tenir tanta vergonya que es va posar a girar, perquè no sabia on es podia amagar. Li feia por que les altres la volguessin atacar. Com més rodava més vermella es tornava, fins que al final es va marejar tant, que va esclatar, i el cel es va enlluernar de tan fort com va espetegar. Tot l'univers es va anar omplint de guspires de colors i una d'aquestes va anar a caure a un planeta fosc i terròs.

Aquella guspira va agafar fred, perquè era de nit, i l'estrella més gran de l'univers estava dormint i no podia escalfar-la. La guspira va començar a tremolar i tremolar, i es va convertir en gel. Però quan el sol es va despertar, va començar a suar i les seves gotes van mullar aquella terra. De sobte, va adonar-se que dins del seu cos hi havia una llavor que havia arreplegat pel camí, baixant de l’univers.

La llavor es va ensorrar a la terra i la guspira convertida en aigua la va anar regant. Va créixer una planta, i de la planta en va sortir una flor. La flor es va convertir en una fruita, i fruita es va obrir i va plantar una altra llavor.

Van passar tres mesos, i aquella terra marró on havia caigut la guspira gairebé s'havia tenyit tota de color verd. La fredor s'havia acabat, però ara hi havia molta humitat. Aquells fruits i aquelles plantes tenien calor i suaven tan com la guspira que les havia portat des de l’univers.

Amb tanta suor, i amb tanta humitat, havien aparegut mars i rius. També s'havien omplert de plantes aquàtiques que en comptes de fer flors, feien néixer peixos. Un dia, néixer un peix amb les aletes molt llargues i els altres peixos també se'l van mirar malament. 

Tal com li havia passat a l'estel, es va voler amagar i es va posar a volar, i a dalt d'un arbre va anar a parar i amb l'escalfor del sol també es va posar a suar. Sense adonar-se'n va veure que havia covat un ou i de dins en va sortir un altre peix, i un altre, i un altre més. 

La terra marró es va omplir de tots els colors, de plantes, de flors, de prats, mars i rius i tota classes d'esser vius. Havien passat sis mesos des de la caiguda d'aquell bonic estel.

Un ocell va rascar la terra i va trobar un animal molt especial, llargarut i llefiscós, que s'amagava de tots , perquè no era ni ocell, ni planta i li feia por sortir al l'exterior. Era un cuc, de color transparent que li va fer gràcia a l'ocell. I se'l va cruspir.

Però hi havia altres cucs com ell, que no van tenir vergonya i van sortir de la terra i es van arrossegar per ella. Els van créixer potes, cua i ulls i nas i es van convertir en llangardaix. El món marró ja tenia un altre color.

Des de la caiguda de l'estel ja havien passat nou mesos i encara van passar més coses. L'estel més lluminós del cel es va anar allunyant de la terra i va tornar a fer fred, i els animals i les aus ,es van cobrir de pèl i plomes. I alguns arbres es van despullar de les fulles i es van posar a hivernar i tot seguit es va posar a nevar.

Però poc a poc els dies es van allargar. El cel es va omplir de planetes i constel·lacions i els van anunciar que ja hi eren tots, que aquell món no hi faltava ningú i que ja s'havia acabat la creació. Van ser dotze mesos que va trigar a fer-se el món.

Un dia tots es van trobar, uns als altres es van explicar el temps que havien trigar a arribar i entre tots van voler calcular quan temps havia passat fins que el món s'havia format. Però una mona molt espavilada els va dir: ja no cal continuar contant. L'any s'està acabant.

Quan toquin les dotze de la nit, els astres ja ens ho han dit, començarà un any nou. Els dies seran més llargs, el fred anirà minvant, els arbres tornaran a tenir fulles, els mars i rius es desglaçaran.

I així un dia darrera l'altre els anys aniran passant. Fem una gran festa, que no hi falti ningú. Celebrem tots junts que aquest és l'any número 1.

Aquest va ser el miracle de la creació. Però entre tots d’intentar fer un món millor. Espero que no us hagi cansat el conte que us he regalat. I demà i tots els dies que vindran, aquí a tweter ens anirem trobant. Bona nit

Abba. Happy New year.