El conte d'anar a dormir diu així: una persona va preguntar quina part del seu cos els agradava, fins i tot les pigues i les cicatrius també i contaven. Poques veus li van contestar. Potser aquella pregunta els feia incomodar. 

Perquè no sentissin vergonya, la persona preguntadora els havia ensenyat una taca del néixer que tota la vida l'havia acompanyat. Algunes veus li van explicar les cicatrius de les seves vides, que eren el reflex de la seva lluita per recuperar la salut. 

Altres algunes taques com les de la persona preguntadora que els donava una identitat i que els feia especials i diferents i també els marcava com a supervivents. Alguns mostraven parts de la seva anatomia: 

Mans, en especial, amb les que havien fet a terceres persones un gran regal. Alguna persona no sabia dir el què en especial, però volien ser escoltats i donar la seva opinió i fer-ho els omplia d'il·lusió. 

Les veus que s'atrevien a dir quina part del seu cos tenien marcada, no se'n sabien avenir, que com els agradava, simplement perquè era igual al d'alguna persona de la família a la qual estimava. 

La genètica que hem heretat a tots ens ha deixat un senyal de la família on hem nascut. Si ens l'estimem, hem de valorar allò que portem. Potser ho voldrem canviar, doncs ara gairebé tot es pot esborrar. Però encara que no la veiem, la cicatriu del canvi al nostre cos portarem. 

Acceptar-nos com som, o voler-nos canviar en això no hi ha cap mal, si tenim clar que tant una  cosa com l'altra una cicatriu ens pot deixar. I si és així també cal tenir valor i estar orgullosos del que hi ha al nostre interior, encara que no ho puguem mirar, en algun racó del nostre cos, segur que amagat està. 

Els nostres òrgans, que ens ajuden a viure, a pensar, a respirar, a netejar el nostre cos. Agradeu-vos per dins, si no us agradeu per fora, per viure intensament cada hora. 

Agradeu-vos, agradem-nos. Bona nit 

Lan’n busto M’agrades tu.